PROPOSTA TEMA 5

Com sempre, açò és només una proposta per si necessites més informació (tot i que la informació que tens en el llibre de text és ben concreta i escaient); i recorda que el més interessant és que crees el teu propi text.

5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.
Quim Monzó (Barcelona, 1952) és autor d’uns quants llibres de contes1, alguns excepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes (1999).
Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora. La seua prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'aquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors.
Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia. Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor.
Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il·lusió. Aquests camins sense rumb que emprenen els protagonistes de molts de contes de Monzó solen convertir-se en una barreja indefinida de ritu i joc. Són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació.
Un altre grup temàtic és la faula moral, així com els que exploren l’activitat d'escriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l’acte de fer literatura.
Els seus contes admeten diverses lectures perque Quim Monzó ha tingut el suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins.
[400 paraules]
1 Self Service. Barcelona: Iniciativas Editoriales SA, 1977.
Uf, va dir ell. Barcelona: Quaderns Crema, 1978.
Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Barcelona: Quaderns Crema, 1980.
L'illa de Maians. Barcelona: Quaderns Crema, 1985.
Hotel Intercontinental. Barcelona: Quaderns Crema, 1991.
El perquè de tot plegat. Barcelona: Quaderns Crema, 1993.
Guadalajara. Barcelona: Quaderns Crema, 1996.
Vuitanta-sis contes. (Uf, va dir ell, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, L'illa de Maians, El perquè de tot plegat i Guadalajara). Barcelona: Quaderns Crema, 1999.
El millor dels mons. Barcelona: Quaderns Crema, 2001.
Tres Nadals. Barcelona: Quaderns Crema, 2003.
http://www.vilaweb.tv/?video=5361
http://www.vilaweb.tv/?video=5019
http://www.tv3.cat/videos/395459/Quim-Monzo
http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=27
http://images.google.com/images?hl=ca&source=hp&q=quim+monz%C3%B3&gbv=2&aq=0&oq=Quim+

PROPOSTA DE TEMA 4

T. 4. Què destacaries de la narrativa que va dels anys 70 fins a l'actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Aquest període que inclou l'actualitat està marcat per la fi de la dictadura i l'establiment de la democràcia. Aquests fets representen per al català, passar de la repressió i la censura; al reconeixement constitucional i la incorporació a les escoles. Així, es produeix una millora considerable en la literatura, i especialment en la narrativa, caracteritzada per l'augment de públic lector, per la consolidació de la infraestructura editorial, per l'eclosió d'autors i per la diversitat de tendències i temes.

Pel que fa a les tècniques narratives destaca una primera etapa en què predomina la narrativa de trencament, ben allunyada de les tècniques narratives clàssiques on la preocupació rau en la forma més que en el contingut i tracta sobre formes de rebel·lia, moltes vegades, en ambients urbans amb personatges joves que cerquen una fugida. Posteriorment, però, es recuperen les formes narratives més clàssiques i torna la narrativa de gènere, amb autors com Ferran Torrent. Mentre que altres autors, com Jesús Moncada o Montserrat Roig, s'interessen per rescatar temps perduts mitjançant una literatura d'evocació o de memòria.

Finalment, els últims anys s'han caracteritzat per la diversitat de temàtiques i estils; en un context d'èxit de vendes; i de difusió de la nostra literatura arreu del món, amb representants com Jaume Cabré o Quim Monzó. És a dir, en definitiva, que el panorama de la narrativa actual és propi d'una literatura normalitzada. 

(229 paraules)

TEMES DE LITERATURA (tema 3)

EXEMPLE DEL TEMA 3

La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què?

Sí, hi estic d’acord. Perquè l’obra literària rodorediana se centra en la història i l’anàlisi dels personatges, sobretot femenins, els quals van descobrint el significat de la vida i la seua identitat. Per això, solen canviar i transformar-se al llarg del seu periple vital, com és el cas d’Aloma (Aloma) o Natàlia-Colometa (La plaça del diamant).

Per tant, la importància de la narració recau en la visió interna dels personatges, tant és així que, condiciona l’estil i la tècnica narrativa; Rodoreda s’inclina per una narració subjectiva amb perspectiva interna, en què empra una mena de monòleg interior; l’escriptura parlada, que consisteix a identificar la llengua parlada o pensada de la protagonista amb la llengua del text narratiu.

Però, a més, la producció de Rodoreda és una reflexió (a través de la mirada dels personatges) sobre el pas del temps, en què Aloma (1938) s’entén com la novel·la sobre la pèrdua de l’adolescència; La plaça del Diamant (1962) i El carrer de les camèlies (1966), sobre el pas de la joventut a la maduresa; Mirall trencat (1974) i La meva Cristina i altres contes (1967), sobre la vellesa i la mort. Des d’aquest punt de vista, la seua narrativa adquireix valor simbòlic.

Després de tot, si la producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges, és potser perquè està profundament marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure; les experiències de la guerra i de l’exili que van capgirar la seua vida; i que l’autora trasllada als seus personatges.

(252 paraules)

VEUS DEL DISCURS

Jaume Cabré, La teranyina. Pàg. 40

L'escamot col·locat al seu lloc, les autoritats i el capellà frustrat discretament apartats, l'home refusà el drap negre que li oferia l'oficial. “Vull veure sortir el sol”, va dir. ¿Cómo dice ? “No, que no em tapi els ulls”, insistia bellugant el cap. L'oficial s'encongia d'espatlles: Como quiera, i tornava al seu lloc. Desembeinà el sabre i mirava cap a llevant, mar enllà, a la ratlla de l'horitzó. Era tanta la quietud, que semblava que podia sentir-se el pas del sol fendint l'entranya de la nit, enfilant-se per treure el cap per l'horitzó.

Pàg. 49

Eren ja en ple trajecte, fora vila. No havia de fer res més que esperar. Esperar que algú se li acostés abans d'arribar a Montcada i li digués: “Aquest fum no és bo per als pulmons, oi, mestre?” I ell havia de contestar: “Per això no fumo, senyor”. Bajanades. Bestieses. I a partir d'aquell moment, tornar a esperar instruccions. És que havia de passar-se la vida rebent instruccions, vatua l'olla? Qui havia de ser el contacte? Potser aquells dos homes del fons del vagó.

Jaume Cabré Jo confesso Editorial Proa

(pàg. 141)

En un silenci estricte, ens vam esquitllar al despatx del pare, atents a la fressa que pogués venir del fons on la mare i la senyora Angeleta repassaven la roba. Vam trigar alguns minuts a acostumar-nos a la foscor i a l'atmosfera sempre tan densa del despatx.

_ Sento una pudor rara _va dir en Bernat.

_Xxiit! _ vig xiuxiuejar, una mica melodramàticament, perquè la meva principal intenció era la d'impressionar en Bernat ara que començàvem a ser amics. I li vaig dir que no era pudor, sinó el pes de la història que carregaven els objectes que formaven part de la col·lecció; no em va entendre; segurament, jo tampoc no acabava de saber que allò que deia era veritat.

Quan vam tenir els ulls avesats a la foscor, el primer que va fer l'Adrià va ser contemplar, satisfet, la cara meravellada d'en Bernat, que ja no sentia pudor rara sinó el pes de la història que carregaven els objectes que començava a albirar. Dues taules, una plena de manuscrits i un llum estranyíssim llum que al mateix temps era... Què és això? Ah, una lupa. Ostres... I un munt de llibres vells. Al fons, una llibreria plena de llibres més vells; a l'esquerra un pany de paret ple de quadres menuts.

(jo=Adrià)

Lluís Llach Memòria d'uns ulls pintats, Barcelona, ed. Empúries, 2012 (pàg. 201-202)

El mes d'octubre fou aterridor, cada carrer tenia els seus morts i era molt difícil trobar una família sense dol. Les cases ja queien quasi sense cruiximents de tan fràgils com eren a força d'ones expanasives. Els esfondraments deixaven espais buits damunt les restes del que feia molt poc eren habitacles. Podies veure les parets mestres que quedaven dempeus, pintades amb els colors íntims de les habitacions ensorrades. Les separacions dels envans caiguts quadriculaven rares composicions cromàtiques. I, de tant en tant, algun objecte s'havia resistit a caure, un estri de la casa, un quadre, un joguet, i quedava allà, a la vista de tothom, era una exposició cruel i sorprenent per als veïns que ho descobríem.

S'ha parlat poc dels quasi tres mil morts per les bombes a Barcelona, de les quasi mil cinc-centes tones de bombes i obusos sobre la ciutat, dels més de mil vuit-cents edificis enrunats. S'ho imagina? Eren les darreres formes de guerra, amb nous armaments i nova tecnologia, estrenant-se i provant-se aquí, a iniciativa del feixisme.

_ No marxaré de casa, jo no seré un refugiat. M'hauran de treure d'aquí amb els meus per davant.

Jo, que havia conegut en Màrius en la seua vessant més calmosa, vaig intuir el pescador avesat als temporals quan deia aquestes paraules. Tanmateix, molta gent començà a abandonar el barri. La població de la Barceloneta d'aquells temps, uns trenta mil en total, érem un barreig d'emigrants fugits de la pobresa espanyola i camperols catalans que fugien de la gana que es patia a les comarques més humils. Molts havien trobat feina al port o la indústria veïna del Poblenou. Dels que tenien les cases familiars a pagès en marxaren bastants, esperant que arribessin temps millors. També els que tenien parents o amics a parts més protegides de la ciutat hi buscaren un recer. Tot i això, al barri s'hi va quedar molta gent que no va voler, o poder, abandonar-lo, malgrat les directives d'evacuació.

2n BAT - TEMES DE LITERATURA (exemple 1r tema)

Ací tens una proposta que et pot servir d'exemple per tal que elabores el primer tema de literatura. Només és una proposta i en tot cas l'hauries d'escurçar un poc. A més a més, recorda que sempre és interessant que en faces una versió pròpia.

EXEMPLE DEL TEMA 1

Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.

La Guerra Civil va deixar pas a la dictadura franquista, context sociopolític que va condicionar en gran mesura la narrativa de l’època, ja que van ser uns anys de repressió contra les cultures i les llengües no castellanes. Els nostres escriptors es van veure forçats a l’exili; o a no poder publicar, és a dir, a l’anomenat exili interior. Pel que fa al cas concret de la narrativa, va ser el gènere que més va acusar aquesta repressió, sobretot la novel·la, ja que requeria d’una infraestructura editorial més estable.

Amb tot, després d’una etapa de màxima repressió, i, coincidint amb un moment de certa liberalització a conseqüència del resultat de la Segona Guerra Mundial, el 1946 es donen els primers permisos per escriure en català i el 1947 es convoquen els premis Joanot Martorell i Víctor Català, de narrativa.

Però, no va ser fins a la dècada dels seixanta que, com a conseqüència de la recuperació econòmica, les editorials aposten per la publicació de novel·les.

Així, totes aquestes dificultats van contribuir perquè els narradors foren figures aïllades que van conrear tendències narratives diverses, entre les quals destaca la novel·la psicològica, La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda; i la novel·la realista, L’ambició d’Aleix, de Enric Valor. Altres narradors, però, es van caracteritzar per una literatura imaginativa, com Pere Calders; i d’altres es van preocupar per assajar procediments innovadors, com Manuel de Pedrolo.

D’aquesta manera, malgrat el trencament de la continuïtat literària que va suposar aquest període, la voluntat de subsistència va fer possible la represa.

(256 paraules)