Jaume Cabré, La
teranyina. Pàg. 40
L'escamot col·locat al
seu lloc, les autoritats i el capellà frustrat discretament
apartats, l'home refusà el drap negre que li oferia l'oficial. “Vull
veure sortir el sol”, va dir. ¿Cómo dice ? “No,
que no em tapi els ulls”, insistia bellugant el cap. L'oficial
s'encongia d'espatlles: Como quiera,
i tornava al seu lloc. Desembeinà el sabre i mirava cap a llevant,
mar enllà, a la ratlla de l'horitzó. Era tanta la quietud, que
semblava que podia sentir-se el pas del sol fendint l'entranya de la
nit, enfilant-se per treure el cap per l'horitzó.
Pàg.
49
Eren
ja en ple trajecte, fora vila. No havia de fer res més que esperar.
Esperar que algú se li acostés abans d'arribar a Montcada i li
digués: “Aquest fum no és bo per als pulmons, oi, mestre?” I
ell havia de contestar: “Per això no fumo, senyor”. Bajanades.
Bestieses. I a partir d'aquell moment, tornar a esperar instruccions.
És que havia de passar-se la vida rebent instruccions, vatua l'olla?
Qui havia de ser el contacte? Potser aquells dos homes del fons del
vagó.
Jaume Cabré Jo confesso Editorial Proa
(pàg. 141)
En un
silenci estricte, ens vam esquitllar al despatx del pare, atents a la
fressa que pogués venir del fons on la mare i la senyora Angeleta
repassaven la roba. Vam trigar alguns minuts a acostumar-nos a la
foscor i a l'atmosfera sempre tan densa del despatx.
_
Sento una pudor rara _va dir en Bernat.
_Xxiit!
_ vig xiuxiuejar, una mica melodramàticament, perquè la meva
principal intenció era la d'impressionar en Bernat ara que
començàvem a ser amics. I li vaig dir que no era pudor, sinó el
pes de la història que carregaven els objectes que formaven part de
la col·lecció; no em va entendre; segurament, jo tampoc no acabava
de saber que allò que deia era veritat.
Quan
vam tenir els ulls avesats a la foscor, el primer que va fer l'Adrià
va ser contemplar, satisfet, la cara meravellada d'en Bernat, que ja
no sentia pudor rara sinó el pes de la història que carregaven els
objectes que començava a albirar. Dues taules, una plena de
manuscrits i un llum estranyíssim llum que al mateix temps era...
Què és això? Ah, una lupa. Ostres... I un munt de llibres vells.
Al fons, una llibreria plena de llibres més vells; a l'esquerra un
pany de paret ple de quadres menuts.
(jo=Adrià)
Lluís Llach Memòria d'uns ulls pintats, Barcelona, ed. Empúries, 2012 (pàg. 201-202)
El mes d'octubre fou
aterridor, cada carrer tenia els seus morts i era molt difícil
trobar una família sense dol. Les cases ja queien quasi sense
cruiximents de tan fràgils com eren a força d'ones expanasives. Els
esfondraments deixaven espais buits damunt les restes del que feia
molt poc eren habitacles. Podies veure les parets mestres que
quedaven dempeus, pintades amb els colors íntims de les habitacions
ensorrades. Les separacions dels envans caiguts quadriculaven rares
composicions cromàtiques. I, de tant en tant, algun objecte s'havia
resistit a caure, un estri de la casa, un quadre, un joguet, i
quedava allà, a la vista de tothom, era una exposició cruel i
sorprenent per als veïns que ho descobríem.
S'ha parlat poc dels
quasi tres mil morts per les bombes a Barcelona, de les quasi mil
cinc-centes tones de bombes i obusos sobre la ciutat, dels més de
mil vuit-cents edificis enrunats. S'ho imagina? Eren les darreres
formes de guerra, amb nous armaments i nova tecnologia, estrenant-se
i provant-se aquí, a iniciativa del feixisme.
_ No marxaré de casa,
jo no seré un refugiat. M'hauran de treure d'aquí amb els meus per
davant.
Jo, que havia conegut en
Màrius en la seua vessant més calmosa, vaig intuir el pescador
avesat als temporals quan deia aquestes paraules. Tanmateix, molta
gent començà a abandonar el barri. La població de la Barceloneta
d'aquells temps, uns trenta mil en total, érem un barreig
d'emigrants fugits de la pobresa espanyola i camperols catalans que
fugien de la gana que es patia a les comarques més humils. Molts
havien trobat feina al port o la indústria veïna del Poblenou. Dels
que tenien les cases familiars a pagès en marxaren bastants,
esperant que arribessin temps millors. També els que tenien parents
o amics a parts més protegides de la ciutat hi buscaren un recer.
Tot i això, al barri s'hi va quedar molta gent que no va voler, o
poder, abandonar-lo, malgrat les directives d'evacuació.
