reflexions

Un país sense política pròpia no és un país propi. És un tros del país dels altres [...].

Si no patírem tanta carència de país, no en caldria cap, de nacionalisme, però sí que en cal: almenys per a compensar el dèficit [...].
Joan Francesc Mira

POLÍTICA
[...] tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres.

TEMPS
Mentre dormiu us creix la barba: això és el temps.

JOAN FUSTER Diccionari per a ociosos

dimarts, de setembre 10, 2019

ESTRUCTURA DE L'EXAMEN PAU

 
1. Estructura de l’examen PAU
L’examen constarà de tres parts: 1. Comprensió del text  2. Anàlisi lingüística del text 3. Expressió i reflexió crítica.
Aquesta prova pararà atenció sobre: l’habilitat de comprensió lectora (part 1), el coneixement i l’ús reflexiu del model lingüístic de referència (part 2) i l’habilitat d’expressió escrita (part 3). Incorpora també continguts d’història de la literatura (ss. xx-xxi), però posats al servei de la comprensió dels textos literaris i de l’expressió. 



1.1. Comprensió del text 
Avaluarà la capacitat de l’alumnat de comprendre un text. Es demanarà a l’alumnat que responga quatre preguntes sobre un text de 25 a 30 línies de caràcter literari o no literari. 



Les preguntes seran del tipus següent: 
1. Descriure el tema i les parts bàsiques del text. 
2. Resumir el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. 
3. Identificar la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text. 
4. Identificar el registre (formal/informal) i la varietat geogràfica especificant els trets corresponents que apareixen al text. 
5. Identificar recursos expressius o tipogràfics presents al text: metàfora, metonímia, hipèrbole, tipus de lletra, cometes, etc. 
6. Identificar les veus del discurs. 
7. Identificar i justificar les marques de modalització del text. 



Les dues primeres preguntes generalment es correspondran amb els enunciats 1. i 2., i les altres dues se seleccionaran a partir dels altres enunciats d’acord amb les possibilitats que oferirà cada text. 



Puntuació: 3 punts a) (1 punt) b) (1 punt) c) (0’5 punts) d) (0’5 punts) 



1.2. Anàlisi lingüística del text 
Avaluarà la competència lingüística i el coneixement reflexiu del model lingüístic de referència. Es demanarà a l’alumnat que responga tres preguntes sobre qüestions de pronúncia, gramaticals, lèxiques i fraseològiques relacionades amb el text, com ara les següents: 



1. Qüestions sobre aspectes bàsics de la pronúncia: distinció entre vocals obertes i tancades (o/e), entre consonants sibilants sordes i sonores, entre consonants palatals sordes i sonores, enllaços fonètics (fonosintaxi: “les ales”, “una hora”). 
2. Qüestions sobre l’ús dels temps verbals: alteració de les referències temporals d’un fragment (ex.: de present a passat, de passat a present). 
3. Qüestions sobre aspectes sintàctics i discursius: identificació de les funcions sintàctiques, tipus d’oracions compostes, mecanismes gramaticals de referència (pronominalització –febles, relatius–, connectors i dixi). 
4. Qüestions de lèxic, semàntica, fraseologia i terminologia: definir o donar un sinònim, un antònim, hiperònim o un hipònim de mots o termes extrets del text; explicar (per mitjà d’un sinònim o d’una definició) el significat d’unitats fraseològica extretes del text o generar una frase en què es faça servir correctament mots, termes o unitats fraseològiques extrets del text. 



Puntuació: 3 punts a) (1 punt): si es desconeix la resposta d’un dels ítems sobre pronunciació, convé deixar-la en blanc, ja que, si la resposta és incorrecta, descompta. b) (1 punt) c) (1 punt) 



1.3. Expressió i reflexió crítica 
El punt d’atenció d’aquesta part de la prova serà la capacitat de l’estudiant d’elaborar textos en un registre formal i de valorar críticament un text. Aquest bloc consta de dos apartats, en el primer, s’hi faran 2 preguntes (cada pregunta valdrà 1 punt). L’extensió de les respostes estarà al voltant d’unes 75-80 paraules per pregunta. Les preguntes partiran d’un fragment breu (al voltant de 5-10 línies) d’un dels textos seleccionats amb la identificació de l’autoria i el títol de l’obra completa. La primera pregunta se centrarà en la descripció i el comentari d’aspectes formals (recursos, figures retòriques, tècniques, estil, model genèric…) o dels continguts (temes, argument, característiques dels personatges, espai, temps…) de l’obra/fragment. La segona se centrarà en la contextualització i atendrà la relació de l’obra/fragment amb l’autor (la seua trajectòria o etapes i les característiques pròpies), amb el context històric i/o amb el context literari (models, corrents, subgèneres propis de cada gènere o altres autors destacats del gènere durant el període 1939-actualitat).
El segon apartat consta d’una ​qüestió oberta, tot i que vinculada amb el text de l’opció triada. En general, servirà perquè l’estudiant produïsca un text (al voltant de 150 paraules) en què mostrarà la seua competència comunicativa i, segons els casos, la seua capacitat per a donar una opinió raonada, per a reelaborar informació pròpia i la que puga fornir-li el text, per a connectar el contingut del text amb lectures i amb experiències pròpies, etc. 
Si el text de l’opció triada és literari, aquesta pregunta podrà consistir en un comentari expositiu i argumentatiu sobre algun aspecte que vincule la literatura amb la societat i amb l’experiència personal: reflexió sobre l’adaptació d’alguna obra literària al cinema; reflexió sobre la creació literària personal; reflexió sobre els propis hàbits lectors (literatura, premsa, còmics, etc.); ressenya crítica sobre una lectura; redacció d’un text narratiu connectat amb el contingut del text de l’opció triada i basat en experiències pròpies, etc. 
Si el text de l’opció triada no és literari, aquesta pregunta podrà consistir a elaborar un text de característiques i de tema semblants però basat en informació pròpia; valorar el contingut o les opinions del text de l’opció triada; redactar una crònica sobre una pel·lícula de temàtica connectada amb el text de l’opció triada; etc. 
Puntuació: 4 punts a) (2 punts) b) (2 punts) 


2. Criteris generals d’avaluació
Criteris de valoració de l’expressió escrita En els apartats de Comprensió del text i d’Expressió i reflexió crítica, les respostes es valoraran més positivament si responen amb precisió la pregunta, expressen amb claredat i ordre les idees i els conceptes, es presenten ben estructurades (paràgrafs, signes de puntuació, connectors discursius) i demostren un bon domini de la normativa gramatical i de l’expressió lèxica. 

Si la redacció presenta errors gramaticals i d’expressió, es descomptaran 0’05 punts per error. Les faltes repetides no es comptaran (p.e.: del home/del home o Castello/Castello, 1 falta; però, del hort/del home o Castello/qüestio, 2 faltes). El descompte es farà per preguntes. Si en una pregunta el descompte per errors supera la puntuació de la pregunta, la puntuació serà 0.


dijous, de febrer 07, 2019

dilluns, de gener 07, 2019

Varietats diatòpiques (geogràfiques)

Aquest quadre resumeix els principals trets diferenciadors de les varietats diatòpiques (visibles en un text escrit). Pel que fa a l'examen, t'interessa sobretot distingir els dos blocs dialectals del català: català oriental (que inclou català central i balear) i català occidental (que inclou nord-occidental i valencià).


VARIACIÓ DIATÒPICA (a nivell escrit)

     BLOC ORIENTAL                             BLOC OCCIDENTAL
CATALÀ CENTRAL
BALEAR
CATALÀ NORD-OCCIDENTAL
VALENCIÀ GENERAL
Morfema –o en la 1a persona del present d’indicatiu (1a, 3a i alguns de la 2a conjugació)
Morfema Ø en la 1a persona del present d’indicatiu
Morfemes–am, -au en la 1a i 2a plural del present d’indicatiu (1a conjugació)
Morfema –o en la 1a persona del present d’indicatiu (1a, 3a i alguns de la 2a conjugació)
Morfema –e en la 1a persona del present d’indicatiu de la 1a conjugació i morfema Ø en la resta (excepte valencià septentrional)
Morfema –i en les tres persones del singular i 3a plural del present de subjuntiu
Morfema –i en les tres persones del singular i 3a plural del present de subjuntiu
Morfema–i en les tres persones del singular i 3a plural del present de subjuntiu
Morfema –e (1a conjugació) -a (2a i 3a conjugació) en les tres persones del singular i 3a plural del present de subjuntiu
Morfema –és en el Pretèrit Imperfet de Subjuntiu
Morfema –às en el Pretèrit Imperfet de Subjuntiu
Morfema –és en el Pretèrit Imperfet de Subjuntiu
Morfema –ar en el Pretèrit Imperfet de Subjuntiu
Morfema –em, -eu en la 1a persona i 2a persona del plural del present d’indicatiu
Morfema –am, -au en la 1a persona i 2a persona del plural del present d’indicatiu
Morfema –em, -eu en la 1a persona i 2a persona del plural del present d’indicatiu
Morfema –em, -eu en la 1a persona i 2a persona del plural del present d’indicatiu
L’hi, la hi, els hi, les hi, n’hi (quan equivalen a li’l, li la, li’ls, li les, li’n)
L’hi, la hi, els hi, les hi, n’hi (quan equivalen a li’l, li la, li’ls, li les, li’n)
L’hi, la hi, els hi, les hi, n’hi (quan equivalen a li’l, li la, li’ls, li les, li’n)
Li’l, li la, li’ls, li les, li’n
el, la, els, les
es, sa, sos, ses
el, la, els, les
el, la, els, les
Meva, teva, seva
Meva(meua, teva (teua), seva (seua)
Meua, teua, seua
Meua, teua, seua
aquí
aquí
aquí
ací (valencià central) /aquí (valencià septentrional, meridional, Dénia...)

dijous, de novembre 15, 2018

PROPOSTA TEMA 5


Com sempre, açò és només una proposta per si necessites més informació (tot i que la informació que tens en el llibre de text és ben concreta i escaient); i recorda que el més interessant és que crees el teu propi text.

5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.
Quim Monzó (Barcelona, 1952) és autor d’uns quants llibres de contes1, alguns excepcionals, en els quals no ha usat mai aquella llengua ortopèdica que va convertir bona part de la literatura catalana en un cadàver encarcarat. La millor referència de la seua narrativa curta la tenim en Vuitanta-sis contes (1999).
Els contes de Quim Monzó sorprenen i pertorben. La seua lectura permet advertir el rigor de l’autor en la tècnica d'armar la narració curta i la uniformitat d'un estil que no té res a veure amb la simplificació lingüística. Cada una de les paraules que escriu Quim Monzó és insubstituïble i fascinadora. La seua prosa captiva perquè no tendeix a l'ornament ni a la retòrica, sinó perquè cada paraula, cada frase, aconsegueix desfer-se del seu ús diari neutre, assolint d'aquesta manera la restitució del seu valor original; així, les frases fetes deixen de ser tòpiques. Es pot dir que la prosa de Monzó és tan inimitable com la de tots els grans escriptors.
Els seus contes són un reflex de la societat contemporània perquè una bona quantitat se centren al voltant dels conflictes sentimentals, tant per l'espai dedicat a narrar la solitud de les parelles com pel que es fixa en els trasbalsos i les contrarietats que ha de patir i superar un individu solitari per aconseguir qualsevol companyia. Monzó fa que les històries esquiven qualsevol temptació melodramàtica i, optant per una mirada violenta i seca, narra els trasbalsos quotidians del sexe i l'amor amb fredor.
Un altre fil temàtic és el que converteix la narració en una guia contemporània de la vida exasperada d’una gran ciutat. La solitud, la desesperança, l'avorriment i els actes incomprensibles i rutinaris de cada dia queden reproduïts en les voltes que peguen els personatges de Monzó entre les cares anònimes dels veïns dels carrers i els clients dels bars, insegurs i a la recerca de no se sap ben bé quina il·lusió. Aquests camins sense rumb que emprenen els protagonistes de molts de contes de Monzó solen convertir-se en una barreja indefinida de ritu i joc. Són estratègies per a retardar la bogeria i la desolació.
Un altre grup temàtic és la faula moral, així com els que exploren l’activitat d'escriure i crear, les paradoxes, les ambigüitats i els enigmes que acompanyen l’acte de fer literatura.
Els seus contes admeten diverses lectures perque Quim Monzó ha tingut el suficient respecte pel lector per traçar múltiples i desconcertants camins.
[400 paraules]
1 Self Service. Barcelona: Iniciativas Editoriales SA, 1977.
Uf, va dir ell. Barcelona: Quaderns Crema, 1978.
Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury. Barcelona: Quaderns Crema, 1980.
L'illa de Maians. Barcelona: Quaderns Crema, 1985.
Hotel Intercontinental. Barcelona: Quaderns Crema, 1991.
El perquè de tot plegat. Barcelona: Quaderns Crema, 1993.
Guadalajara. Barcelona: Quaderns Crema, 1996.
Vuitanta-sis contes. (Uf, va dir ell, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, L'illa de Maians, El perquè de tot plegat i Guadalajara). Barcelona: Quaderns Crema, 1999.
El millor dels mons. Barcelona: Quaderns Crema, 2001.
Tres Nadals. Barcelona: Quaderns Crema, 2003.
http://www.vilaweb.tv/?video=5361
http://www.vilaweb.tv/?video=5019
http://www.tv3.cat/videos/395459/Quim-Monzo
http://www.ducros.biz/corpus/index.php?command=show_news&news_id=27
http://images.google.com/images?hl=ca&source=hp&q=quim+monz%C3%B3&gbv=2&aq=0&oq=Quim+

PROPOSTA DE TEMA 4

T. 4. Què destacaries de la narrativa que va dels anys 70 fins a l'actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.

Aquest període que inclou l'actualitat està marcat per la fi de la dictadura i l'establiment de la democràcia. Aquests fets representen per al català, passar de la repressió i la censura; al reconeixement constitucional i la incorporació a les escoles. Així, es produeix una millora considerable en la literatura, i especialment en la narrativa, caracteritzada per l'augment de públic lector, per la consolidació de la infraestructura editorial, per l'eclosió d'autors i per la diversitat de tendències i temes.

Pel que fa a les tècniques narratives destaca una primera etapa en què predomina la narrativa de trencament, ben allunyada de les tècniques narratives clàssiques on la preocupació rau en la forma més que en el contingut i tracta sobre formes de rebel·lia, moltes vegades, en ambients urbans amb personatges joves que cerquen una fugida. Posteriorment, però, es recuperen les formes narratives més clàssiques i torna la narrativa de gènere, amb autors com Ferran Torrent. Mentre que altres autors, com Jesús Moncada o Montserrat Roig, s'interessen per rescatar temps perduts mitjançant una literatura d'evocació o de memòria.

Finalment, els últims anys s'han caracteritzat per la diversitat de temàtiques i estils; en un context d'èxit de vendes; i de difusió de la nostra literatura arreu del món, amb representants com Jaume Cabré o Quim Monzó. És a dir, en definitiva, que el panorama de la narrativa actual és propi d'una literatura normalitzada. 

(229 paraules)

dijous, d’octubre 11, 2018

TEMES DE LITERATURA (tema 3)

EXEMPLE DEL TEMA 3
La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què?
Sí, hi estic d’acord. Perquè l’obra literària rodorediana se centra en la història i l’anàlisi dels personatges, sobretot femenins, els quals van descobrint el significat de la vida i la seua identitat. Per això, solen canviar i transformar-se al llarg del seu periple vital, com és el cas d’Aloma (Aloma) o Natàlia-Colometa (La plaça del diamant).
Per tant, la importància de la narració recau en la visió interna dels personatges, tant és així que, condiciona l’estil i la tècnica narrativa; Rodoreda s’inclina per una narració subjectiva amb perspectiva interna, en què empra una mena de monòleg interior; l’escriptura parlada, que consisteix a identificar la llengua parlada o pensada de la protagonista amb la llengua del text narratiu.
Però, a més, la producció de Rodoreda és una reflexió (a través de la mirada dels personatges) sobre el pas del temps, en què Aloma (1938) s’entén com la novel·la sobre la pèrdua de l’adolescència; La plaça del Diamant (1962) i El carrer de les camèlies (1966), sobre el pas de la joventut a la maduresa; Mirall trencat (1974) i La meva Cristina i altres contes (1967), sobre la vellesa i la mort. Des d’aquest punt de vista, la seua narrativa adquireix valor simbòlic.
Després de tot, si la producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges, és potser perquè està profundament marcada pels esdeveniments culturals i polítics que va viure; les experiències de la guerra i de l’exili que van capgirar la seua vida; i que l’autora trasllada als seus personatges.
(252 paraules)

dilluns, d’octubre 01, 2018

VEUS DEL DISCURS


Jaume Cabré, La teranyina. Pàg. 40

L'escamot col·locat al seu lloc, les autoritats i el capellà frustrat discretament apartats, l'home refusà el drap negre que li oferia l'oficial. “Vull veure sortir el sol”, va dir. ¿Cómo dice ? “No, que no em tapi els ulls”, insistia bellugant el cap. L'oficial s'encongia d'espatlles: Como quiera, i tornava al seu lloc. Desembeinà el sabre i mirava cap a llevant, mar enllà, a la ratlla de l'horitzó. Era tanta la quietud, que semblava que podia sentir-se el pas del sol fendint l'entranya de la nit, enfilant-se per treure el cap per l'horitzó.

Pàg. 49

Eren ja en ple trajecte, fora vila. No havia de fer res més que esperar. Esperar que algú se li acostés abans d'arribar a Montcada i li digués: “Aquest fum no és bo per als pulmons, oi, mestre?” I ell havia de contestar: “Per això no fumo, senyor”. Bajanades. Bestieses. I a partir d'aquell moment, tornar a esperar instruccions. És que havia de passar-se la vida rebent instruccions, vatua l'olla? Qui havia de ser el contacte? Potser aquells dos homes del fons del vagó.



Jaume Cabré Jo confesso Editorial Proa
(pàg. 141)

En un silenci estricte, ens vam esquitllar al despatx del pare, atents a la fressa que pogués venir del fons on la mare i la senyora Angeleta repassaven la roba. Vam trigar alguns minuts a acostumar-nos a la foscor i a l'atmosfera sempre tan densa del despatx.
_ Sento una pudor rara _va dir en Bernat.
_Xxiit! _ vig xiuxiuejar, una mica melodramàticament, perquè la meva principal intenció era la d'impressionar en Bernat ara que començàvem a ser amics. I li vaig dir que no era pudor, sinó el pes de la història que carregaven els objectes que formaven part de la col·lecció; no em va entendre; segurament, jo tampoc no acabava de saber que allò que deia era veritat.
Quan vam tenir els ulls avesats a la foscor, el primer que va fer l'Adrià va ser contemplar, satisfet, la cara meravellada d'en Bernat, que ja no sentia pudor rara sinó el pes de la història que carregaven els objectes que començava a albirar. Dues taules, una plena de manuscrits i un llum estranyíssim llum que al mateix temps era... Què és això? Ah, una lupa. Ostres... I un munt de llibres vells. Al fons, una llibreria plena de llibres més vells; a l'esquerra un pany de paret ple de quadres menuts.

(jo=Adrià)



Lluís Llach Memòria d'uns ulls pintats, Barcelona, ed. Empúries, 2012 (pàg. 201-202)



El mes d'octubre fou aterridor, cada carrer tenia els seus morts i era molt difícil trobar una família sense dol. Les cases ja queien quasi sense cruiximents de tan fràgils com eren a força d'ones expanasives. Els esfondraments deixaven espais buits damunt les restes del que feia molt poc eren habitacles. Podies veure les parets mestres que quedaven dempeus, pintades amb els colors íntims de les habitacions ensorrades. Les separacions dels envans caiguts quadriculaven rares composicions cromàtiques. I, de tant en tant, algun objecte s'havia resistit a caure, un estri de la casa, un quadre, un joguet, i quedava allà, a la vista de tothom, era una exposició cruel i sorprenent per als veïns que ho descobríem.
S'ha parlat poc dels quasi tres mil morts per les bombes a Barcelona, de les quasi mil cinc-centes tones de bombes i obusos sobre la ciutat, dels més de mil vuit-cents edificis enrunats. S'ho imagina? Eren les darreres formes de guerra, amb nous armaments i nova tecnologia, estrenant-se i provant-se aquí, a iniciativa del feixisme.
_ No marxaré de casa, jo no seré un refugiat. M'hauran de treure d'aquí amb els meus per davant.
Jo, que havia conegut en Màrius en la seua vessant més calmosa, vaig intuir el pescador avesat als temporals quan deia aquestes paraules. Tanmateix, molta gent començà a abandonar el barri. La població de la Barceloneta d'aquells temps, uns trenta mil en total, érem un barreig d'emigrants fugits de la pobresa espanyola i camperols catalans que fugien de la gana que es patia a les comarques més humils. Molts havien trobat feina al port o la indústria veïna del Poblenou. Dels que tenien les cases familiars a pagès en marxaren bastants, esperant que arribessin temps millors. També els que tenien parents o amics a parts més protegides de la ciutat hi buscaren un recer. Tot i això, al barri s'hi va quedar molta gent que no va voler, o poder, abandonar-lo, malgrat les directives d'evacuació.